(Publicat a Full Quatre el 20 d'abril de 2012)
Miquel
Ramos @Miquel_R
Imagineu
tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató,
tipus sitcom, o inclús com a trama d'un film. Però no una
pel·licula d'aquelles on els personatges públics es mostren
extremadament propers i humans fins al punt d'esdevindre tan
simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o
La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a
l'estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de
Robert Rodríguez o Tarantino. Si, qualsevol d'estos guionitzant la
patètica història d'una família reial aficionada a disparar-se a
si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb
dictadors d'Orient i Occident, saquejar l'erari públic, i finalment
a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap
si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d'una cacera
elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el
Dia de la República.
Ho porte
imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem
fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de
complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que
haurem d'esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la
que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure'ns així del Cap
d'Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un
futur. Perquè com ha dit el Ministre d'Educació i Cultura, José
Ignacio Wert, hem d'encarar la situació amb imaginació. I en això
estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la
millor manera d'enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de
l'humor.
És greu
el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del
safari reial, altres temes se'ns colen per la porta de darrere, i
sense vaselina. De moment, el tema d'YPF-Repsol està ajudant a
desviar l'atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe
nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca,
mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills
i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el
plumero. Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica
incondicional, com l'amo d'un bar de Sevilla, que va fer fora Matías
i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell
enganxat eixe mateix dia la porta:
'queda prohibida la entrada a argentinos'. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan
Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern
del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació
del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a
l'Iraq. El mateix patriotisme que també mostraren quan tres
ciutadans de l'estat van ser segrestats en aigües internacionals per
l'Exèrcit d'Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza
i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó
israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d'allà, mentre el
govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d'avió als
activistes per tornar-los a casa.
I és que
els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen
en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una
caricatura de si mateixa. És per exemple
el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d'una 'bandaorganitzada' que es dedicà a siliconar panys d'empreses la nit de la
vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces
de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines
de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen
dos d'ells. No voldria fer broma d'un episodi repressiu tan
lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves
empresonats a Barcelona, dos d'ells estudiants universitaris, per
participar a la manifestació de la vaga general durant el matí,
quan encara no havia hagut cap disturbi. La pàtina còmica no ens ha
de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent
el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a
més ja adverteixen seriosament, com l'assessor de Sarkozy, Alain
Minc, que avisa del que està per vindre: '
El mercat és l'estat
natural de la societat, la democràcia no', una frase que no us
hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia
dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la
Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per
garantir la continuïtat de l'
statu quo.
En
realitat, no som tan especials i a tot arreu s'hi troben casos dignes
d'un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens
brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las
Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política
prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a
Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que
l'acompanyaven eren enxampats a l'hotel enmig d'una orgia de whisky,
cocaïna i prostitutes.
Que
l'humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació,
però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si
que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I
jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular:
'Massives protestes contra la monarquia i la Formula1', i resulta que
no és ací, sinó a Bahrein... Imaginació al poder.
